dijous, 31 de desembre del 2009

LA FOTO DE LA SETMANA 31/12/2009

Ahir vam anar amb en Popi a fer una nova via de la Trona de Bertí. Taliban, via guapa amb tres parabolts en un primer diedre fangós i després una fissura molt guapa d'empotrament de mans i dits neta; molt bona i amb regust a Utah, un bon fi d'any.

A la foto, en Cisco escala la via Centellenca.

FELIÇ ANY NOU!!

diumenge, 27 de desembre del 2009

LA FOTO DE LA SETMANA 21-27/12/2009

S'acaba l'any, cal començar el nou amb bones escalades oi!? Doncs ja estem fent material per anar a Jordània a escalar al Wadi Rum!! De moment ja tenim una avançadilla per terres Palestines explorant el territori.

diumenge, 20 de desembre del 2009

L'ANTIBEIBI - Bessona Inferior

Dilluns passant varem fer el primer intent però la neu ens va fer baixar; aquest dissabte es va llevar amb un sol radiant que, tot i el fred, calia aprofitar. Tornem a la Bessona Inferior de la Regió d'Agulles de Montserrat per escalar la via Antibeibi.
Primers dos seguros amb les mans glaçades fins arribar al solet que amb la seva energia ens fa recuperar el tacte. Aquest primer llarg comença amb uns passos molt delicats que demanen una molt bona tècnica de peus; segueix una zona mes senzilla amb els seguros més llunys per acabar amb un bombillo on s'hi troba una secció de bloc molt difícil pel grau de la ressenya.
El segon llarg és molt més senzill que el primer, tenint en compte que els dos estan graduats igual. Després de xapar el primer parabolt hi ha un excurcioneta per un diedret cec amb bona roca i bons cantos:
Després de flanquejar un petit desplom per la dreta ens trobem altre cop amb una secció de bloc, moviments dinàmic gens fàcils de llegir:
Comencem el tercer llarg flanquejant la balmeta on hi ha la reunió per la dreta, una mica mes amunt podem fer un bon merlet abans d'arribar al primer parabolt; després d'aquest ens trobem amb un mur desplomat on caldrà escalar amb decisió i sense encantar-se massa:
Aquest és l'únic llarg que encadenem, de fet a en Roger l'hi surt a vista, jo em quedo sense forces abans de flaquejar cap al diedret penjat:
El quart llarg comença amb un flaqueig cap a la dreta tot sortint de la gran bauma, les dificultats es concentren en els dos primers parabolts, passos de flanqueig difícils de veure amb peus i posició del cos incomodes:
Després, un parell de parabolts força a la dreta, que semblen fora de la línia i seguir recte amunt fins una petita bauma on hi ha l'últim parabolt abans de la reunió.
Si els altres llargs em van semblar difícils d'encadenar, l'últim seria la cirereta del pastis: bombo amb llançament "brutal total" al més pur estil boquero i sortida de bombo encara difícil; després muret molt maco, aixó si!!

Dalt de la Bessona Inferior from Marc Vilaplana on Vimeo.

La via és molt guapa, per mi massa a bloc; menys el tercer llarg, la resta tenen les dificultats molt concentrades. Però la línia és molt bona, sempre amb ambient; els seguros justos i la roca bona. M'ha semblat molt collada, potser el fred i tot l'abric que portàvem hi ha influït però... per encadenar cal apretar fort!!! I no em digueu que sempre em queixo del fred... la samarreta suada que m'he tret a peu de via, s'ha quedat ben tiessa mentre assegurava el primer llarg!!

divendres, 18 de desembre del 2009

LA FOTO DE LA SETMANA 14-20/12/2009

Tres moments força inusuals que he viscut aquesta setmana.
Bonica nevada que ens va fer baixar de la Bessona Inferior a Montserrat:

Nevant a Montserrat from Marc Vilaplana on Vimeo.


Insòlita nevada al Montsant:

Columna del Verdet:

dimarts, 15 de desembre del 2009

Mai diguis d'aquesta aigua no en beuré - Ager Cap del Ras

En aquells moments en què la Wenden Fever és més forta i se'm desborda la motivació, les parets més atractives son les més verticals, les desplomades; allà on no hi creix ni una planta, on la sensació de buit és sempre present i sortir del seguro una nova aventura.

És llavors quan, durant les tertúlies grimpaires, és tan fàcil dir: a Àger què hi haig d'anar a fer jo!?!? Rampes, feixes, sorra, vegetació, parabolts... ... Doncs bé... les tres últimes vies que he fet han estat a Àger... Mai diguis d'aquesta aigua no en beuré.
Abans d'obrir la via Pare, tinc fred, en solitari, vaig pensar que seria una bona idea practicar una mica l'escalada lliure en solitari, ja que abans només havia escalat artificial. Em vaig decidir per la via Energia Solar. Els primers llargs son sinuosos i no massa interessants; però els llargs centrals escalen murs verticals i sostres amb ambient i molt bona roca. La via esta equipada amb parabolts i en general cal escalar entre ells.
Després d'un temps descansant, deixant reposar un braç fet pols i un cap massa accelerat, he tornat a les parets de l'estimat Montsec i m'han coincidit dues agradables escalades a Àger:
Amb la Balma vam escalar Fanal Nocturn, bonica via amb alguns llargs ben macos: 1, 4, 5 i 7. Em va agradar especialment el quart llarg, que escala una bonica placa de roca excel·lent i supera un sostret fissurat on es pot disfrutar uns bons empotraments de mans.
Està semi-equipada amb spits i claus i caldrà portar friends mitjans i algun tascó.
Niltina, fa un parell de caps de setmana amb la Lídia. Més exigent que l'anterior, igualment ofereix bons i difícils llargs. Per guapos el segon i quart; per difícils el setè i vuitè. Em va agradar el setè llarg amb un final molt bonic per una sòlida placa amb ambient:
La via està semi-equipada amb parabols i caldrà dur un joc de microfriends i friends fins al 2 de camalot. Les sensacions no son les mateixes, l'adrenalina no corre igual; però un preciós dia escalant una bonica via em fa gaudir igual o més de l'escalada i la bona companyia amb qui comparteixo cordada.

divendres, 11 de desembre del 2009

LA FOTO DE LA SETMANA 7-13/12/2009

Arbre de Nadal amb cel rogent al fons.

dissabte, 5 de desembre del 2009

LA FOTO DE LA SETMANA 1-6/12/2009

L'hi ha costat, però finalment l'hivern va arribant. Aquest dimarts ens vam llevar amb una bona gebrada i els Pirineus blancs:Passejant amb la Beltza pels prats de Serrabou.

dilluns, 23 de novembre del 2009

ESCALADA "ESPORTIVA" DE PARET

El proper dijous 3 de Desembre, presentarem a Manlleu l'audiovisual de les escalades als Alps Francesos i Suïssos que hem fet aquest estiu; aquí en teniu una mostra. Trobareu més informació a la pàgina web del Grup Excursionista Manlleu.



LA FOTO DE LA SETMANA - 1

Donaré una mica de dinamisme al blog, que a falta d'escalades "exòtiques" s'està quedant força parat. És per això que inauguro "La foto de la setmana", iniciativa copiada del meu oncle, que ja ha sobrepassat les 150 i que envia a la seva llista de correu.
Entre les valls de Salazar i del Roncal, en direcció a aquesta última; vaig descobrir aquesta zona dels Pirineus que desconeixia totalment, atravessant el port de Larrau vaig gaudir d'un dels racons que m'han captivat més últimament.

dimarts, 3 de novembre del 2009

PARE, TINC FRED - Montrebei Paret de Catalunya

Al final vaig fer el cop de cap, un dels molts somnis i il·lusions que corren pel meu cap: obrir una via en solitari; i quin millor que Montrebei!
Be... al final ha sortit una vieta, quatre llargs, uns 200m; baixant cada dia i col·locant alguna expansió; no és res de l'altre mon però a mi m'ha satisfet molt. La veritat és que vaig passar molta por, tot i saber que anava assegurat, no hi ha res com tenir un bon company a l'altre cap de la corda!!
La via va entre la Cuentos del Viento/Salut Marcel i el Diedre Serrano; superant el marcat desplom pel centre del pilar, on aquest presenta la seva debilitat. La roca en general és molt bona, amb algunes plaques excel·lents però també hi ha zones amb blocs sospitosos i una entrada a al tercera reunió molt guarra.
L'escalada és generalment de placa, amb petites seccions fissurades i una bonica fissura de mans al quart llarg. Els trams més difícils estan assegurats i es poden passar en A0/A1, tot i així cal dominar el sisè grau.
Dedico la via al meu pare, a ell l'hi dec la meva passió per la muntanya, amb la seva senzillesa em va ensenyar a estimar-la i respectar-la fins a formar una part molt important de la meva vida.
Espero que m'hagis vist per allà, penjat de ganxos i pitons passant una por terrible, però alhora disfrutant del magnífic entorn. Allà on siguis... una forta abraçada!!

dijous, 22 d’octubre del 2009

LA GRANDE JACQUELINE

L'última bona sortideta que vam fer amb en Jordi ve ser el passat pont de l'onze de Setembre. Divendres i dissabte escalant al Verdon i el diumenge ens vam parar a La Jonte, per així tenir un tram de camí fet.Vam fer la via La Grande Jacqueline, a la bonica paret de La Fusée.

Jo ja havia escalat Keep cool Raoul a l'esquerra de La Fusée, en tenia molt bon record i ganes de tornar a navegar per les excel·lents plaques de la magnífica roca que ens ofereix La Jonte.
La via te 6 llargs, el primer dels quals va ser bastant agònic, segons la guia 7a/A0... vaig haver de fer unes quantes virgueries per arribar de xapa a xapa; em va semblar molt difícil i no massa bonic i menys comparat amb la resta de la via.
El segon llarg es un flanqueig d'uns 15 metres molt guapo i amb ambientillo.
Els següents 3 llargs escalen plaques molt verticals i mantingudes de roca negrosa; especialment fi i exigent el quart llarg, molt tècnic i força obligat.
La guinda de la via és l'últim llarg; creua l'evident fissura que discorre per la dreta i escala el magnífic mur vermellós de l'extrem dret de la paret. Llarg guapíssim amb molt d'ambient, lleugerament desplomat i ben assegurat.
Rapelem per la línia equipada a l'extrem esquerra de la paret. La via esta equipada amb parabolts i químics. Al igual que Keep cool Raoul, la via es molt maca, amb roca boníssima en tot el recorregut i un bon ambient!

Com sempre que sortiem a escalar amb en Jordi, ens ho vam passar moooolt be!!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

VISCA LA LLIBERTAT

Ara m'adono que ja mai més tornarem a passar por junts per les parets del nostre estimat Montsec. Avui tots estàvem al cim de Roca Alta, sí la Nit també ha vingut; hi faltaves tu Jordi. Però el molt bon record que ens deixes, ens acompanyarà per sempre.

divendres, 18 de setembre del 2009

Redescobrint el Montsec

Una sortida frustrada als Pirineus i la impaciència per l'arribada de la tardor, que ens porta l'inici de temporada de les escalades al Montsec; em fan decidir per passar uns dies voltant per aquest paratge. Avui s'ha llevat força ennuvolat així que m'he decidit per donar una volta amb el cotxe i he arribat fins a Corçà i una mica més enllà per arribar a l'ermita de La Pertusa, un preciós indret que desconeixia:

dijous, 3 de setembre del 2009

Wenden Fever

Una cosa semblant a l'experiència que vaig tenir amb les escalades als Estats Units i especialment amb les fissures de Utah m'ha passat aquest estiu. En aquest cas l'estil d'escalada es totalment diferent però la qualitat de les vies és de lo millor que he escalat en calcari ""esportiu"". Vam estar als peus de Wendenstöcke ara fa cinc anys en un viatge que vam fer un mes d'Agost desafortunat amb el temps. Aquella vegada ens vam quedar amb les ganes d'escalar aquell tan preciat calcari.
Doncs l'espera ha valgut la pena i les escalades han superat tot el que em podia imaginar. La roca es super compacta i te bona adherència, a trams boníssima i amb gotes d'aigua punxants; amb intrusions d'una roca negre duríssima; amb lapiaz super estètics; forats i foradets... en fi... total!! brutal!!
L'ambient de les escalades es genial ja que les parets estan enfilades sobre uns pendents herbosos i contraforts de roca que les situen al cim de la vall, oferint boniques vistes i una bona timba des del primer llarg; això si, per arribar-hi tenim unes aproximacions force feixugues...
El grau obligat es més exigent del que estem acostumats a casa nostre, però el fet que la roca sigui tan compacte i adherent ajuda en les excursions entre parabolt i cordino podrit. Predomina l'escalada en placa, a vegades lleugerament ajaguda, en general però vertical o una mica desplomada; tampoc hi falten els desploms i sostres.
Ja ho veieu, encara em dura la febre del Wendenstöcke i es que ja estem pensant les totes les vies que ens ha quedat pendents!!!!

dissabte, 25 de juliol del 2009

Sempre en el nostre cor

Tu em vas acompanyar en la meva primera escalada, em vas ensenyar aquest camí que tantes alegries m'ha donat. Recordo aquell dia com si fos ahir:. tu, en Morfu i l'Amadeu disfrutant de les parets de Montgrony; acabant el dia amb una bona botifarra i rovellons a la brasa, com tan t'agradava fer.
Pau seguiràs escalant amb tots nosaltres!